"In The Mood For Love". Retrobant la vida que ens hem perdut

In the mood for love 5

El cinema ha de ser una fantasia inescrutable. El primer cop que veiem una pel·lícula, el que necessitem és que ens captivi i ens sorprengui. El bon cinema és aquell que, un cop arribem a casa i ens escarxofem al sofà, encara no ens ha deixat anar. Són aquelles pel·lícules que ens persegueixen, que mai ens deixen anar del tot, aquelles de les quals hi ha dues notes casuals, hi ha un racó de casa nostra que ens el recorda una vegada i una altra. Si fer cinema és esculpir el temps, el bon cinema és el que ens ocupa molt més enllà del temps de visionat. In The Mood For Love és, sens dubte, un dels exemples més poderosos d’aquest bon cinema.

In the mood for love

Potser la memòria més instantània que genera no és ni tan sols una imatge, és un so. Més encara que la cantonada del carrer on Chow i Chan es troben i retroben, el que ineludiblement ens condueix a aquest i tants altres instants són les notes, àgils i tendres, com d’una pluja lenta, del tema principal. És indubtablement cert que el cinema és un mitjà audiovisual, i tanmateix el que sigui la música el que ens evoca les imatges, enlloc de l’inrevés, és l’excepció. És curiós doncs que aquesta cançó fos abans el tema principal d’una altra pel·lícula, la japonesa Yumeji (de fet, el nom de la peça és Tema de Yumeji). En certa manera, hi encaixa millor que si hagués estat composta expressament.

El gran joc d’In The Mood For Love és la seva narrativa el·líptica. Aquest recurs, que tan agrada a Wong Kar-wai, esmicola i fon la narrativa, i la confon. En altres paraules, és una pel·lícula que existeix en els buits de la pròpia història. Es construeix de memòries, mig reals mig imaginades, d’intents desesperats de reconstruir una realitat que torni a tenir el sentit que els protagonistes senten que han perdut. En aquest sentit, el fet que no hi hagi cap peça original a la banda sonora, i la insistència en Yumeji i Nat King Cole reforcen el sentiment de malenconia i la sensació que cada imatge resideix en un racó profund, oblidat i reconstruït de la memòria.

L’altre element que dóna tota la força a la pel·lícula és la cinematografia. Tant Christopher Doyle com Mark Lee Ping Bin, que el va substituir a meitat de rodatge, van aconseguir l’excel·lència. Molt més que la llum, gairebé sempre suau i cuidada a la perfecció, In The Mood for Love és una pel·lícula d’enquadraments. Aquesta és una pel·lícula de parets i els forats en elles i entre elles, de portes, finestres i miralls, de passadissos i carrerons. El primer no-encontre a les escales dels fideus, i els encontres que el segueixen, els seguiments a través de finestres barrades, són moments que es graven a la memòria. El que només vegem els cònjuges traïdors d’esquena, el que només els sentim, el que la dona de Chow sigui tan sols la reflexió d’un mostrari de fulletons, tot el que no queda dit fa sonar cada paraula amb més força.

In the mood for love

Realment, no només és una pel·lícula que juga a ser un seguit de memòries relligades, sinó que la pròpia trama constitueix l’intent desesperat de dues persones per a reconstruir unes memòries que no han existit mai. El que Chow i Chan intenten és posar cara a les veus, donar vida a les reflexions inerts que per a nosaltres, i fins a cert punt per a ells, ocupen els respectius cònjuges. Imaginen els llocs i les paraules que varen fer servir per a enamorar-se i, tan mateix, s’enamoren ells. Els llocs són els seus, i no els dels seus cònjuges. La seva empresa està destinada al fracàs. Això és el que ens sedueix el primer cop. Els seus intents desesperats per a retrobar un sentit que les seves vides han perdut, a través de la invenció de com aquest sentit s’ha perdut. Ens sembla tendre aquest amor mal entès, aquesta confusió de sentiments, aquesta innocència superba d’ells mateixos.

Encara que una pel·lícula resisteixi els embats de la nostra memòria, aquest temps esculpit se les ha d’heure amb el pas del temps real. A cada punt de la vida, una pel·lícula haurà de ser diferent. És a dir, no és el mateix veure una pel·lícula als 20 anys que als 27. Quan revisitem una pel·lícula que recordem tan bé i amb tant d’amor, es fa difícil no descobrir-hi el que el primer cop ignoràvem. El que vull dir és que si bé el primer cop que vaig veure In The Mood For Love vaig apreciar precisament la innocència i la impotència de no atrevir-se a consumar la felicitat, aquest segon cop vaig poder percebre’n la perversió.

In the mood for love

La relació de Chow i Chan no és pas d’amor. És cert que hi ha atracció, però el que els uneix és alhora el que els separa: els cònjuges respectius. El que els enganyin amb l’altre els uneix, però tanmateix és una unió que se sosté només per la voluntat de construir una ficció. A través de repetides vetllades, de restaurants seguits de taxis dia rere dia, superposades i indicades només pel canvi de vestuari, intenten trenar la ficció que ells són els seus cònjuges, tot repetint que mai seran com ells. Al final la ficció es transposa a la realitat, s’enamoren, i tanmateix persisteix la supèrbia en què es repeteixen que no són com els seus cònjuges. Cada instant, cada nit que passen sols de debò, de sobte només els podem veure reflectits en els miralls. D’alguna manera, la seva relació és més real quan roman en la ficció, i perd força quan amenaça d’esdevenir real.

L’adulteri que comparteixen i que els uneix és alhora el tabú que no els deixa trobar-se de debò. És l’obsessió per a retornar a la felicitat que volen recordar que existia abans de l’adulteri que els impedeix retrobar la felicitat en els braços de l’altre. Tothom, en un moment o altre, ha tingut una certa felicitat a tocar dels dits, i l’ha deixada anar per por. És aquí que la pel·lícula ens parla i ressona dins nostre. És aquí que rememorem els nostres fracassos, i les nostres promeses de mai més deixar-ho passar. És aquí on In The Mood For Love viu en els nostres cors.

0 I like it
0 I don't like it

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *