El viatge d'Angelopoulos

Sr. Angelopoulos 2

A finals del mes de febrer, la Filmoteca de Catalunya va fer-me arribar a la bústia de casa el fulletó amb la programació del mes de març. Com sempre, vaig donar-li una ullada per a veure quines projeccions em podien interessar. Entre totes, destacava un cicle que duraria tot el mes, dedicat a un cineasta grec anomenat Theo Angelopoulos (1935-2012). En primera instància no hi vaig fer massa cas. Qui m’havia de dir que acabaria fascinat pel seu cinema!

El dos de març vaig adquirir la meva entrada per Anaparastasi (Reconstrucción, 1970). M’havien advertit que anava a veure un cinema completament diferent del que estic acostumat, però tot i això, no esperava una sorpresa tan gran. La història és simple: en un poble del nord de Grècia, una dona mata al seu marit amb l’ajuda del seu amant. Un familiar de la víctima, però, sospita d’ells i ho comunica a la policia. Una vegada detinguts, els assassins confessen el crim. El jutge llavors ordena la reconstrucció dels fets.

Anaparastasi (Reconstrucción, 1970)

La manera d’explicar-nos tot el succeït és on resideix la màgia del cineasta grec. Era la primera vegada que ho veia, però ja intuïa quelcom de particular en les seves seqüències. L’ús reiterat del pla seqüència (que posteriorment veuria que és la seva marca personal) permet l’espectador submergir-se en la història. La narració és lenta i el silenci un personatge fonamental en l’obra. El fet de ja saber el desenllaç de la trama, permet gaudir molt més la reconstrucció de l’assassinat i a la vegada entendre el viatge emocional de cada un dels personatges. Tot això culminat per un pla final que, en aquell moment, pobre de mi!, pensava que seria el més espectacular que veuria a la seva filmografia.

No podia esperar a veure la seva següent pel·lícula.

Meres tou ’36 (Días del 36, 1972) va representar la meva segona visita al cinema d’Angelopoulos i haig d’admetre que va ser el repte més complicat. El cineasta grec ofereix una història als espectadors, però nosaltres hem d’estar-hi ficats si volem gaudir-la. En aquest cas, vaig ser incapaç de connectar amb la pel·lícula i això em va complicar molt seguir-la. Abans de res, un breu resum: Abans que el militar i polític Ioannis Metaxas implementi un règim dictatorial a Grècia, Sofianos, un ex traficant i confident policial, compleix condemna per l’assassinat d’un sindicalista en un míting. Kriezis, un polític conservador, que va mantenir una relació homosexual amb en Sofianos, va a visitar-lo a la presó.

Meres tou ’36 (Días del 36, 1972)

Aquí vaig poder començar a entendre el cinema que estava veient. Un cinema de crítica, reivindicatiu i que parlava d’una víctima clara: Grècia. En el moment de la filmació, el país vivia en una dictadura (la Dictadura dels coronels (1967-1974)) i Angelopoulos no se’n va estar de transmetre al món el que estaven vivint. El relat està construït en un llenguatge indirecte per evitar qualsevol intent per part de la censura. I és que des del meu enteniment, tot el que ens explica la pel·lícula és com un país pot acabar submergit en una dictadura. Tot i l’esmentada dificultat de comprensió que tinc sobre aquesta peça, després de diversos visionats, cal veure-la per a rescatar escenes vitals per a qualsevol amant del cinema. L’escena de la música a la presó té una força brutal com a mosta d’aquesta crítica camuflada que proposava Angelopoulos.

No puc passar per alt la persona que em va incitar a seguir aquest cicle. En Pere Alberó es va esforçar en què mostréssim interès per aquest cinema tan desconegut per a uns estudiants de cinema de primer any, i una vegada ho va aconseguir, ens va ajudar a entendre les seves obres. Per sobre de tot, però, parlava d’una pel·lícula que suposadament era increïble. Una cinta que era obligatòria per a qualsevol amant del cinema i que a ell el fascinava. Com és de suposar, parlava de O Thiassos (El Viaje de los comediantes, 1975). Sense cap mena de dubte l’obra mestre del cinema d’Angelopoulos.

Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945), Grècia pateix l’ocupació de les tropes nazis. En aquestes circumstàncies, una companyia teatral realitza una gira pel país, tot i que les seves representacions es veuen constantment interrompudes pels conflictes polítics. Per altra banda, una de les actrius busca venjar-se de la seva mare a la qual responsabilitza de la mort del seu pare. El seu germà, un partisà, l’ajudarà a satisfer els seus propòsits.

És igual si t’expliquen la pel·lícula o llegeixes el guió paraula per paraula. Fins que no seus i vius l’experiència, no ho entens. El viaje de los comendiantes és un retrat d’una Grècia agonitzant que va de desgràcia en desgràcia i que es reflecteix en les vivències del nostre grup de personatges. En aquesta obra de gairebé quatre hores, hi trobem tots els elements que ja havíem vist prèviament en els altres títols ja anomenats. El silenci guanya presència a mesura que avança la història, apoderant-se de l’espectador i atrapant-nos dins de les llargues seqüències. Tot i la bellesa de les imatges, la pel·lícula mai abandona el to trist que transmet des de l’inici. Les narracions pausades, les llargues tomes, l’abundància del gris, la tardor i l’hivern, l’ús de temps morts, les alteracions de l’eix cronològic o les dilatacions del ritme espaciotemporal construeixen una obra que et fa oblidar la realitat i viure en la Grècia que ens explica Angelopoulos.

És impossible recapitular tots els moments mereixedors de ser revistats i projectats al cinema, però també seria un crim no anomenar-ne un parell.

L’escena per excel·lència ens situa a la postguerra. Després de la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial, assistim a un pla seqüència de gairebé nou minuts que enfronta, en un sentit metafòric, als monàrquics contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament Grec. La coreografia és sublim i la representació de tots dos bàndols, també. A través de la música, tots dos mostren els seus ideals fins que els monàrquics recorren a les armes. Una idea molt més potent sabent que aquesta escena succeeix a la de la rendició i desarmament dels simpatitzants de l’esquerra. Finalment, per a acabar de sentenciar Grècia i l’espectador, que ja en forma part, ens acosta a una de les protagonistes perquè puguem presenciar l’horror en els seus ulls, com anticipació del que encara ha de passar.

Tampoc poden passar per sobre dels moments en els quals Angelopoulos s’atura, ens mira i ens acompanya. Durant tot el llargmetratge, ens situem en el context històric mitjançant pistes, com ara converses de civils, pancartes o comunicats radiats. Igualment però, hi trobem tres plans seqüència en els quals, tres dels personatges ens relaten episodis de la història de Grècia que reflecteixen tota la violència viscuda en aquella època. Personalment, em sembla que són d’una elecció perfecta tant el contingut dels discursos com el moment de presentar-los.

Semblava impensable que després de El viaje de los comediantes, encara em pogués sorprendre per alguna cosa que fes Angelopoulos. De nou, estava equivocat. Encara em mancava la que és la meva pel·lícula preferida del cineasta grec.

O Thiassos (El Viaje de los comediantes, 1975)

Taxidi sta Kytihira (Viatge a Citera, 1984) s’allunya del conflicte bèl·lic i ens acosta més al panorama social. Com una Grècia dividida podia conviure per seguir endavant.

Un vell comunista, Spyros, torna a Grècia després de passar els darrers 32 anys a la Unió Soviètica. Aquest retorn servirà per a desenterrar fantasmes del passat i per a retrobar-se amb la seva família, un retrobament ple de disputes.

El país natal que retroba el protagonista ja no és el mateix en el qual es va criar i això és palpable des del primer moment. Grècia es troba enmig d’una confrontació, la mateixa que succeïa a tot el món, entre dues ideologies. El comunisme contra la dreta. La victòria dels segons és el rerefons polític que serveix de temàtica central en el desenvolupament de la trama.

Hi ha un personatge clau com és la Katerina, la seva dona. Sense gairebé diàleg, ens roba el cor. Una dona que es va veure abandonada fa més de trenta anys pel seu estimat i que sense miraments l’acull de nou i li mostra que el seu amor era verdader. La relació entre tots dos s’allunya de les històries d’amor convencional però reflecteix el que suposa estimar a una persona de veritat i per sempre. I és per això que el final és dolorós. Després de veure durant dues hores les dificultats de Spyros per a integrar-se en aquesta nova Grècia, no aconsegueix assimilar les noves directrius i lleis que regeixen el país, per tant, els principals mandataris de la seva regió acaben acordant el seu desterrament.

Aquest era un final dur, però Angelopoulos sap com tractar la pel·lícula i la culmina amb la decisió de Katerina. Tot i haver esperat 32 anys, la dona del protagonista sap que el seu lloc és al costat del seu home. I és que ha esperat tota la vida que tornés, quin sentit tindria deixar-lo marxar? Fins ara havia viscut creient en la idea que el seu marit era viu i tornaria, però que podria esperar si mor? Tot això fa que la Katerina demani ser enviada amb Spyros a la plataforma enmig de l’aigua.

Taxidi sta Kytihira (Viatge a Citera, 1984)

I així és com l’espectador xoca contra aquesta terrible imatge en la qual els dos avis es veuen abandonats enmig del mar. Com a espectador, era capaç de sentir el fred de la nit i de la superfície metàl·lica, els moviments de la plataforma sobre l’aigua, però sobretot la solitud cap a la qual enfilava la plataforma ocupada pels dos protagonistes. Tristament, aquest fred no sols és literal, sinó que també simbòlic. Ja que la fredor que sentim no prové del clima, sinó que remet al sistema burocràtic que els ha portat fins allà.

No hi ha cap dubte que Angelopoulos era un geni. Al final el millor viatge va ser el de la teva filmografia.

5 I like it
0 I don't like it

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *